Corresponsal per accident - Joan Francesc Lino

Era l’estiu, un dia de calitja en què l’asfalt s’aixecava i es confonia amb el paisatge que s’estenia metres enllà i la suor corria per les aixelles de tots els estudiants que sortíem de la facultat amb la noticia gravada dins la nostra ment com aquells missatges bíblics que encara perduren avui dia i es representen en escenes de ficció amb prou vehemència perquè el públic les absorbeixi amb la major credibilitat possible.

Per fi, era cert, ben cert. Ja ningú podria obviar que el meu destí era el món del periodisme. Després de moltes nits remugant per sota dels colzes i gratant el front perquè no defallís enmig de la penombra i la llum tènue d’aquella petita làmpada que encara conservava de la primera comunió, la llavor havia germinat i el fruit sorgit era preciós. Una collita excel.lent.

Rius de gent corrien per l’Avinguda Diagonal com aigua desbocada i salvatge. Els vencedors. D’altres, cap cots, escopien el seu fracàs i descomptaven per tots els racons aquelles dècimes que havien perdut en aquella festa que s’allargà més del compte, en aquella sortida on l’alcohol els tancà de manera massa profunda el repàs dels darrers temaris, en aquell amor passatger en el qual cap dels dos hi havia posat seny. Ara, ploraven. Ploraven sols cercant algun refugi on poder ofegar aquella amargor que s’aguditzava cada vegada que es creuaven amb aquella flaire que desprenien els eufòrics vencedors.

Jo m’ho mirava tot des de la distància. M’agradava fer-ho. Des de ben petit. Una òptica llunyana que em permetia situar-me en un punt neutre. Per aquest motiu, els oncles, sempre havien dit de mi que era un cas clínic, un comportament digne d’ésser estudiat pels millors psicòlegs. Els pares però, s’agafaven a pit aquells comentaris, i sempre tenien com a fi una discussió familiar. Àdhuc, ignoraven les cites més planeres per no tenir que fer front a tanta adversitat de sang. Mai ho havia entès. Tant còmode que em sentia jo amb aquell paper?

Les pràctiques van ser dures. El diari on vaig anar a espetegar era veritablement un rusc d’abelles de dimensions descomunals. La relació entre companys era freda, i amb alguns, gairebé glaçada. Quasi no els havia dirigit res més que un “bon dia” durant els sis mesos que vaig picar pedra organitzant documentació de poca rellevància dins les entranyes del departament d’administració.

En cada àpat familiar, tenia que esbrinar com poder esmunyir-me de les postres i el cafè a fi d’evitar preguntes indiscretes sobre la no presència del meu nom dins les pàgines en color o en blanc i negre de l’edició en paper, i també de l’edició en digital.

De fet, quan jo mateix en feia un repàs, no entenia el perquè d’aquella manca d’oportunitats. Cap forat, per enlloc. Ni a les cròniques, ni a les opinions, ni als suplements. Res de res. Ni tan sols al blog. Era l’abella més insignificant de tot l’eixam.

L’hivern havia estat carregat de novetats. El món semblava embogir per moments i els escenaris on s’hi havia de cobrir algun esdeveniment es multiplicaven com si una gran pandèmia contagiosa hagués provocat una cadena de fets desagradables de fi desconeguda.

Revoltes de molts països àrabs vers als seus règims dictatorials. La greu crisi econòmica i el rescat de varis membres de la zona Euro. El tancament d’empreses locals i la pèrdua de molts llocs de treball que semblaven consolidats. El desafiament dels controladors i la posterior intervenció del Govern Espanyol. Però faltava la més colpidora, la més incontrolable, la més devastadora. El terratrèmol al Japó i el conseqüent tsunami.

Mentre observava amb estupefacció com aquella llengua grisosa s’endinsava costa endins i arrossegava amb una força ferotge tot el que trobava pel davant, arbres, barques, vaixells, ponts, cases, edificis, vehicles, camions, talment com si fos un braç mecànic descontrolat que no té mides sentimentals i desconeix el dolor i la desesperació, la gent del meu costat que prenien un cafè i opinaven amb certa lleugeresa sobre el que la pantalla de televisió transmetia es va anar acumulant quasi gairebé al meu damunt. Una posició privilegiada des d’on cada dia escoltava les notícies i en la que mai m’havia disputat tant ningú.

Aquelles primeres hores van estar carregades de nervis i rumors. Per l’oficina corria un vent llefiscós que remullava les galtes de les altes esferes a fi de provocar una pluja controlada de beneficis en forma de viatge precipitat. Tots volien ser els guanyadors d’aquella rifa. Tots fins que la notícia esclatà. La central nuclear estava tocada. Els reactors havien sofert danys i la preocupació inicial de fuga radioactiva es va anar agreujant amb el pas de les hores i els dies.

Els primers corresponsals que donaven fe de la situació eren ciutadans catalans que vivien circumstancialment al Japó. Corresponsals per accident. Els professionals, els d’aquí, miraven de reüll cada vegada que una nova explosió sorgia a la llum.

Aquell matí ho vaig decidir sense pensar-hi. Cap reflexió. Cap espaordiment. Vaig veure l’oportunitat de sortir d’aquell cau de paperassa i no m’ho vaig pensar dues vegades. Va ésser durant una reunió tensa. El director va llençar a l’aire una de les seves promeses anuals i jo la vaig caçar al vol. Es necessitava un corresponsal professional per cobrir l’esdeveniment a primera fila de foc i la competència encara no havia mogut fitxa. D’ésser els primers als darrers, hi havia molta diferència.

Els companys hem van desitjar sort amb un somriure sarcàstic que se’ls escapava per sota el nas. Els pares es van mostrar molt preocupats i corpresos, però com sempre, hem van fer costat. Feia molt de temps que no jutjaven les meves decisions, i després d’observar la meva mirada que desprenia una llum d’il.lusió encegadora, ni tan sols hi van posar un perquè.

Les hores del viatge es van fer eternes, com si el rellotge s’hagués aturat i el pas inexorable del temps hagués quedat en un estat de pausa indefinida.

El meu company d’aventura, en Jordi Susqueda, el “Susqui”, com li dèiem a la redacció, era un jove càmera eixelebrat. Un noi de mirada curta, amb ulls de fura i bigoti molsut, de caràcter fort i esperit guerrer, d’aquells que no s’aturen davant de res ni ningú, i amb qui només es podia mantenir una conversa si en joc hi entrava el vici, la competència i les fèmines conegudes de més rellevància estètica.

Només arribar a Tòkio, en Susqui va voler cancel.lar la nostra estada a la capital i arriscar-nos més. Finalment, ens vam instal.lar a Minami Soma, una ciutat d’uns setanta mil habitants, que segons les informacions del taxista, en va perdre al voltant d’un quart de miler a causa del terratrèmol i posterior stunami i  d’altres mil llargues, romanien desaparegudes sota les runes i escombralls.

La pensió en la qual ens vam allotjar, era l’únic negoci de la zona que resistia obert. La mestressa, una dona gran, de pell arrugada i mirada perduda, ens explicà amb un anglès força primari que la ciutat era prop d’exhaurir la seva historia. Les informacions del govern eren clares. Calia evacuar. La planta de Tokyo Elèctric Power Company, de Fukushima Daiichi, havia entrat en la fase més crítica i s’havia establert un radi de seguretat de trenta quilòmetres. Nosaltres estàvem situats a vint-i-cinc.

En poques hores, més de cinquanta mil persones fugien de la ciutat amb un ordre rigorós. Vaig quedar perplex d’aquella organització immaculada. Ningú corria més del compte, ningú parlava més del compte, ningú dubtava més del compte. Semblaven talment un exèrcit de robots dirigits per un comandament infal.lible.

Aquest desplaçament humà de grans dimensions va ésser el meu primer treball com a corresponsal emès en directe. La veu no em tremolà. Els esdeveniments eren tan colpidors que ofegaven els nervis. En Susqui es mostrà gratament sorprès per la meva clarividència. Aquella nit no vaig poder dormir. De fet, feia moltes hores que no dormia i la son no em podia vèncer. Era com si el meu cos i la meva ment anessin funcionant per inèrcia.

L’endemà ens vam llevar amb la ciutat gairebé buida. El silenci era esfereïdor. Li vam preguntar a la mestressa si tancaria el negoci i marxaria, però la dona va negar rotundament aquella insinuació.

-Aquí he nascut, i aquí moriré… - sentencià amb aquell anglès rovellat i ple d’infinitius.

Aquella fermesa no em tranquil.litzà gens. Les informacions del govern vers els seus ciutadans era si més no confosa. Les xifres sobre la contaminació nuclear a l’atmosfera i a l’aigua eren poc alarmants, de nivell quasi insignificant per l’ésser humà, i els que encara quedàvem a la ciutat teníem la sensació que aquella no era una veritat fidedigne.

L’espera no era l’opció més desitjada per cap dels dos. Tant jo com en Susqui teníem clar que no ens havíem desplaçat al Japó per badar boca i escopir el primer que ens posaven a taula.

Amb força habilitat, vam poder entrar a formar part de les ajudes internacionals que treballaven a peu de canó per apagar els incendis de la central i vam poder viure de primera mà aquell desastre energètic descontrolat. Allò era l’infern. La situació més extrema que havia viscut en la meva curta vida. Treballadors, bombers, experts, tots col.laborant per suprimir un gegant furiós que no tenia símptomes de feblesa. Dos dels quatre edificis havien perdut bona part de les seves capes protectores i el foc semblava reproduir-se per segons, com si l’aigua dels canons es tractés de líquid inflamable que l’esperonava a regnar sobre aquell paratge desolant.

Enmig d’aquell caos, vaig poder sentir les paraules d’un dels experts que sentenciava en veu alta un futur gens esperançador:

-El més probable es que en pocs dies, els reactors entrin en fusió i es produeixi una crema descontrolada d’urani.

-I quines conseqüències pot tenir aquest fet? – vaig preguntar de manera instintiva.

-Doncs que sortirà una gran quantitat de radiació que probablement convertirà la zona en inhabitable per qualsevol forma de vida.

-En un radi de…?

-Noranta, fins i tot cent quilòmetres a la rodona de la central. I per molts segles.

-Per molts segles?

L’expert em mirà amb certa tendresa i derrotisme.

-Sí, per molts segles…

Vaig mirar en Susqui i em va fer que sí amb el cap. Ho havia gravat. La càmera oculta havia funcionat a la perfecció.

Tot i les advertències del govern japonès vers els periodistes internacionals, en la següent crònica en directe vam trencar tots els protocols establerts i vam explicar la veritat sense embuts.

Al cap de poques hores érem expulsats del país. I sort en vam tenir. Les gestions del consolat van fer possible la fugida.

L’endemà de l’endemà, el telèfon treia fum. Desenes de mitjans volien tenir les nostres impressions i la declaració directa del nostre relat vers la nostra experiència.

Tot i que vaig ésser acomiadat del meu lloc efímer com a corresponsal, la sensació de pau que em quedà al cos tenia la impressió que seria eterna.

A dia d’avui, desconec si la meva proximitat a la central tindrà conseqüències sobre la meva salut en un futur no gaire llunyà, o si vaig pecar d’heroi en un lloc i un temps que no em pertocava, o si la meva inexperiència com a corresponsal va provocar un cert malestar dins del sector, però del que sí n’estic segur, es que la feina de corresponsal, en certes ocasions, pot salvar més d’una vida, o si menys no, inquietar un govern que no acaba d’explicar la veritat al seu poble. Per aquest motiu, segueixo exercint. Per explicar la veritat. Per acostar els fets, per més llunyans que siguin, a totes les llars del país. Vaig ésser un corresponsal per accident, però ara ho sóc per vocació.

-Fi-