Les últimes pàgines d'una història

ERNEST CAÑADAS VILAR

LES ÚLTIMES PÀGINES D’UNA HISTÒRIA

En Pol era un jove simpàtic, educat, culte, que sempre tenia una resposta amable per tothom, era estudiós, agradable i molt bona persona, però tot i així no tenia amics, és una llàstima pensar que fa justament deu anys, que ens va deixar.

Ho recordo bé, com si fos ahir, jo anava cap a l’escola, era un dia assolellat, tenia el temps just, no volia fer tard un altre cop i vaig decidir agafar una drecera, i allí estava ell, assegut en un banc, llegint les últimes pàgines d’un llibre, tot sol, com si la seva única amistat fossin aquell grup de pàgines.

Vaig arribar a l’escola, la professora encara no hi era, em vaig asseure el meu lloc, es sentia els murmuris dels meus companys, de cop, un silenci es va apoderar de l’aula, la professora havia arribat, però aquell dia ho va fer acompanyada d’un noi jove, casualment, el mateix noi que havia vist al parc feia qüestió de minuts, es va presentar, es deia Pol, tenia un aspecte molt formal, portava ulleres, uns pantalons de color negre i una camisa de color blanc acompanyada d’una jaqueta del mateix color que els pantalons, semblava tímid, no parava de mirar el terra, la professora el va convidar que es segués a una de les taules buides, llavors, va aixecar la mirada i es va dirigir cap una de les taules que estava desocupada, justament la taula que estava al meu costat.

El matí va passar ràpid i la hora de l’esbarjo va arribar de seguida, com era de costum, vaig jugar un partit de bàsquet amb els meus amics, i en acabar, em vaig fixar que en Pol estava tot sol en un racó, llegint, un altre cop, les últimes pàgines d’un llibre que no semblava ser el mateix que el del matí.

Els dies anaven passant, i el tarannà de tots era el mateix, amb una única diferència, en Pol s’havia convertit en el punt de mira de tota la classe, la gent es burlava d’ell, li deien el “estrany” i ningú en volia saber res, a mi em feia llàstima, no em semblava just que el tractessin d’aquella manera, tot i que tampoc vaig fer res per canviar la situació, només em vaig limitar a observar mentre ell cada dia llegia les últimes pàgines de diferents llibres.

Després d’allò, en Pol va estar uns dies sense venir a classe, suposo que era lògic absentar-se d’un lloc on només rebies mals tractes, tot i així, sentia la necessitat de saber com es trobava, no em preguntis el per què, simplement ho necessitava.

En sortir de classe em vaig dirigir al carrer el qual un amic meu em va comunicar que vivia “l’estrany”, i en arribar, només vaig trobar una casa buida, sense vida, com si la gent que habitava en ella s’hagués esfumat, per tant, només em quedava desitjar que estigués bé.

Al cap de molts dies, en Pol va tornar a venir a classe, aparentment estava bé, només canviava el fet que tenia el cabell més curt, però per la resta, tot continuava igual.

Quan vaig poder, em vaig dirigir cap a ell i li vaig preguntar com és que havia estat tants dies sense venir, el qual ell, amb un somriure a la cara em va contestar que tenia que saber el resultat del seu futur.

En aquell moment no vaig entendre el significat d’aquelles paraules, potser si que tothom tenia raó i es tractava d’un noi “estrany”, però al mateix temps, sentia curiositat per comprendre la seva manera de ser, la seva forma de veure les coses i el perquè d’aquella actitud.

En mica en mica i sense adonar-me, l’amistat entre en Pol i jo anava creixent cada dia més, sovint, tornàvem junts de l’escola i quedàvem per fer els deures, altres vegades només per anar a fer una volta però sempre hi havia una denominador comú en totes les nostres trobades, sempre portava un llibre diferent per llegir les últimes pàgines del mateix, si haig de ser sincer, a mi allò em semblava molt estrany, però no m’atrevia a preguntar-li res per por d’ofendre’l.

Sense acabar d’entendre el motiu, de cop i volta, tot va canviar, els companys de classe ja no es burlaven d’ell, tot i que ningú en volia saber res igualment, de totes maneres, hi havia molta reticència cap a ell, com si la gent tingués por d’alguna cosa, una desconfiança que jo no podia entendre fins que vaig saber la realitat, tot i que hagués preferit no saber-la d’aquella manera.

Quan m’ho van explicar, no m’ho podia creure, semblava que no podia ser que la persona que considerava el meu amic, m’hagués deixat al marge d’una cosa tant important, però la informació era certa, la font era fiable, és per això que em vaig dirigir cap a ell i li vaig dir que la relació d’amistat havia acabat, i tot i que em sabia molt de greu el que li passava, un amic amb qui no es pot confiar o que no confia amb el qui té com amic, no podia anar bé de cap manera.

No oblidaré mai la cara que va posar en aquell moment, es va quedar mirant-me fixament, amb els ulls clavats a mi, però el més sorprenent de tot va ser que no mostrava una cara de ràbia o de decepció sinó un rostre de comprensió, una comprensió que només puc entendre a l’actualitat, després d’uns quants anys.

A partir d’aquell dia la relació amb ell va ser freda i distant, com si mai haguéssim fet res junts, només em limitava a saludar-lo, sempre i quant no ho pogués evitar i així va ser durant força temps fins que el dia clau va arribar.

Era un 27 de Maig, faltava molt poc per acabar el curs i en sortir de l’aula em va cridar la professora dient-me que volia parlar amb mi, per això, em vaig esperar a que tots els companys de classe marxessin i un cop ens vam quedar sols, em va comentar que li sabia molt de greu com havia acabat la meva relació amb en Pol, que érem molt amics fins el dia que ella m’havia explicat el seu secret, un secret que a mi em feia mal de recordar però que inevitablement, tindria que fer-li front.

Suposo que vaig ser un covard, no vaig saber encaixar una notícia d’aquelles característiques i per això suposo que vaig voler posar “terra de per mig” per protegir-me d’alguna manera, un escut que em va caure quan la professora em va preguntar: “No trobes que has sigut injust?” va ser sentir aquelles paraules i derrumbar-me completament, les llàgrimes no paraven de sortir, tenia una opressió el pit que no podia controlar, la veu em sortia entretallada i era incapaç de dir una frase sencera i no era estrany, com podia acceptar que en Pol tenia càncer i que li quedaven 5 mesos de vida?

Quan em vaig calmar una mica, la professora em va dir que la malaltia d’en Pol ja venia de temps enrere i que els dies que va estar fora, va anar als Estats Units a saber l’estat en què es trobava i allà va ser on li van donar la tràgica notícia.

Mentre anava cap a casa, no parava de donar voltes a tot aquell tema, m’intentava posar el lloc d’en Pol, bé, de fet era impossible posar-me al lloc d’algú amb aquestes circumstàncies, però si que vaig entendre una cosa, que en Pol era una persona valenta i especial com no havia conegut mai, i la idea d’estar renyit amb ell, em feia més mal que l’estúpida actitud que havia tingut amb una persona tant bona com era el meu amic, però amb la mà al cor, no sabia com demanar-li perdó, i molt menys saber com reaccionaria ell.

Tot i així, la sorpresa la vaig rebre jo tant bon punt vaig arribar a casa meva i vaig rebre una trucada seva, us puc ben assegurar que aquella conversa no la oblidaré mai, tenia un nus a la gola que impedia que pogués dir res, així que em vaig limitar a escoltar les paraules que em va dir, que a grans trets, es podien resumir que la seva malaltia estava empitjorant i que havia de marxar cap a Amèrica per operar-se d’urgència però que abans de marxar, volia parlar amb mi per solucionar l’ho nostre i d’aquesta manera poder marxar tranquil.

Ens vam citar al parc, el mateix lloc on el vaig veure per primera vegada, jo estava nerviós, no sabia que dir-li quan el veiés, qualsevol paraula podia ser un error, però quan em vaig adonar el tenia al meu davant, mirant-me fixament i abans que tingués temps de dir res, em va dir: “Perdona”.

En aquell moment em vaig “voler morir”, no em vaig poder contenir les llàgrimes i li vaig dir que el qui havia de demanar perdó era jo, que m’havia comportat com un idiota i que no era just que l’hagués tractat d’aquella manera, que em sabia molt de greu tot el que havia passat i que em sentia com un monstre.

En Pol es va apropar a mi, em va allargar la ma i em va dir: “Aixeca’t” , havíem de parlar de moltes coses i no teníem temps, ens vam asseure en un banc i ens vam quedar una estona un al costat de l’altre, com si una paret invisible ens separés.

En aquell instant, sabia que havia de ser jo qui iniciés la conversa, i la primera cosa que li vaig preguntar va ser el per què no em va explicar la seva situació, que m’hauria agradat poder-lo ajudar, o si més no, acompanyar-lo, i la seva resposta va ser la següent: “ No volia carregar-te amb els meus problemes, no volia que et sentissis obligat a fer res, de totes maneres, tampoc hi ha solució, així que vaig pensar que només aconseguiria fer preocupar a una persona innecessàriament, una persona que per mi, es el meu millor amic”.

Arribats a aquest punt, vaig decidir preguntar-li per tot allò que no podia comprendre, primer li vaig preguntar com podia aguantar que fos el punt de mira de tota una classe, i després, li vaig fer la pregunta que més m’intrigava, el perquè només llegia les últimes pàgines dels llibres.

Va ser llavors quan ell, va sospirar, va mirar cap el cel i em va dir amb un to serè:” Si t’hi fixes, em deien el “estrany”, i si ho analitzem objectivament tots tenim una part “d’estrany””, no? Jo crec que era la seva forma de voler apropar-se a mi, però en no saber com fer-ho, és limitaven a dir-me “estrany” i d’aquesta manera tenir una justificació per apartar-se de mi, tot i així, no són males persones, ja que en saber sobre la meva malaltia, van deixar de dir-me totes aquelles coses que em podien ofendre, i pel que fa a la segona pregunta que em fas, suposo que ho trobaràs estrany, però llegeixo la part final dels llibres perquè a vegades, igual com passa amb la vida, has de mirar el final per entendre el principi, en altres paraules, només quan entens el final, pots trobar significat a tot el conjunt”.

Va ser llavors quan ho vaig veure clar, en Pol no era “estrany” sinó una persona capaç de veure més enllà de les aparences, ell es molestava a entendre l’essència de les coses per poder comprendre l’autèntic significat de les mateixes, de les persones i de la vida en general.

Finalment va arribar la hora de despedir-nos, em sentia trist però a la vegada aliviat pel fet d’haver pogut solucionar les coses amb ell, em va mirar, em va donar la mà i em va dir que intentaria poder tornar per continuar amb la seva vida, jo li vaig donar ànims i finalment va marxar.

Els dies van passar fins que el dia 5 de Juny, la mare d’en Pol em va trucar dient-me que el seu fill ens havia deixat, que va lluitar fins el final però que no havia pogut sobreviure, i que em trucava seguint la seva última voluntat.

Sempre recordaré com aquella tarda la vaig passar plorant, crec que va ser el dia que més trist vaig estar, no entenia com podia estar passant alguna cosa semblant, suposo que tot i no ser un nen, encara tampoc era prou madur per encaixar un cop així.

De sobte, una veu em va dir: “Escolta pare”, jo li vaig respondre “diguem”, era el meu fill, en Pol, li vaig posar aquest nom en memòria del meu amic d’infantesa, li estava explicant la història quan em va preguntar: “ja una cosa que no entenc, com pot ser que quan li vas dir que no volies saber res d’ell perquè t’havia mantingut al marge, dius que et va mirar amb comprensió en comptes d’estar enfadat?” en aquell moment vaig riure, veia com el meu fill no podia entendre aquella reacció, exactament igual que em va passar a mi aquell dia, és per això que li vaig respondre:” quan siguis gran ho entendràs sense problemes, però per no deixar-te amb el dubte et diré que entenc la reacció d’en Pol de no dir-me res perquè quan una persona és important per tu, sempre intentes evitar dir-li o fer-li tot allò que li pugui suposar un problema o disgust, i no per falta de confiança, sinó per protecció, tanmateix, en Pol em va entendre a mi quan a la meva reacció, ja que ell sabia que com a bon amic que era, no era il·lògic que em sàpigues greu que no m’hagués dit res, ja que ell sabia que hauria tingut la mateixa reacció, de la mateixa manera que jo, en el seu lloc, tampoc li hagués dit res, amb la finalitat d’evitar-li patiments.

El meu fill feia una cara rara, com si entengués el que li deia però sense acabar de comprendre-ho del tot, suposo que es per això que em va preguntar: “Al final era bon amic en Pol?” El vaig mirar i amb un somriure al rostre li vaig contestar: “El millor, era una persona que no es quedava amb la superficialitat sinó que intentava buscar l’autèntic sentit a les coses, però el més important era que no jutjava la gent per les aparences sinó que s’esforçava per conèixer la personalitat de cadascú, i un cop la coneixia, oferia la seva amistat acceptant la teva forma de ser, de la mateixa manera que volia que l’acceptessin tal qual era”.

Finalment vaig mirar el rellotge, ja era tard, havíem de tornar a casa sinó es faria de nit, és per això que li vaig dir el meu fill que havíem de marxar, ens vam aixecar del banc on estàvem asseguts, vam sortir d’aquell parc tant especial i vam dirigir-nos cap a casa.

Però una cosa que em va cridar l’atenció va ser l’última pregunta que em va fer el meu fill just després de sortir del parc, em va mirar i em va dir, “Pare, si mai algú et preguntes com era el teu amic, que li diries?”

En aquell moment vaig aixecar el cap, observant el cel i vaig respondre: “Li diria que en Pol era un jove simpàtic, educat, culte, que sempre tenia una resposta amable per tothom, era estudiós, agradable i molt bona persona, però tot i així no tenia amics, és una llàstima pensar que fa justament deu anys, que ens va deixar”.