Yulianela - Jordi Cervós

El dia d'any nou d'enguany, es va cel.lebrar el 52è aniversari de la caiguda del règim del sergent Fulgencio Batista i la conseqüent instauració del govern revolucionari- en un principi amb promeses d'instauració d'una democràcia multipartidista, i arran de la crisis dels missils de 1962, en un sistema plenament totalitari.

A les acaballes de 2007, vaig tenir l'oportunitat de visitar l'illa i de poder veure, in situ, els canvis que aquest sistema socialista - tant prollongat en el temps, i amb un fort component idiosincràtic-, ha provocat en la societat cubana : - tan econòmics com d'índole social i moral-, i sense parangó en la història.

A peu per l'espaiosa avinguda Salvador Allende , de camí cap a la Universitat de la Habana, vaig topar-me amb un autobús en què, en la seva part posterior, duia un cartell amb el retrat de qui va ser gran defensor dels drets humans: l'arquebisbe de San Salvador, Óscar Romero, i que ressava així: " San Romero de América, Mártir de las Américas" ( Cuba es un estat laic on fins la visita de l'anterior Papa Joan Pau II no es cel.lebrava ni el 25 de desembre) per entrepussar, poc després, amb una pintura mural de Fidel, vestit de verd oliva, fent pedagogia dels valors revolucionaris:

" Revolución es sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas"

En quinze minuts, després que el taxista m'hagués deixat a la celebérrima Plaza de la Revolución, vaig arribar al meu destí: la Facultat de Matemàtiques i Computació. La persona amb qui havia quedat, secretària administrativa de la Facultat, m'havia avisat que m'afanyés ja que avui, dia 27 de novembre, era el dia " de los Estudiantes" i les classes acabaven d'hora perque els alumnes poguessin marxar des del campus fins al monument en honor als estudiants de medicina. afussellats pel règim colonial espanyol. De fet, em trobava amb grups d'estudiants concentrats, molts d'ells amb bata blanca, mentre anava pujant el petit turó on hi ha els diversos centres educatius, alguns d'ells, com la Facultat de Medicina, de prestigi continental, amb molts dels seues alumnes provinents de països beneficiaris de l'ajuda internacionalista cubana, com ara Angola o l'antic Sàhara Espanyol, ocupat il.legalment per Marroc després de la Marxa Verda de 1975.

L'edifici de la Facultat de Matemàtiques i Computació és una construccio d'estil neoclàssic que guarda perfecta armonia amb la resta dels edificis veïns, amb unes escalinates que pugen cap al claustre de la facultat.

- Jordi, Jordi-- va cridar-me-, amb l' assimilacio de la /r/ a la consonant següent propia dels parlants de l'Havana.

La Yulianela era una noia baixoneta, de no més d'un metre i mig, que portava una vestimenta molt austera: una blusa blava, unes faldilles grogues- que deixaven al descobert unes cames musculoses i atletiques, forjades durant la seva etapa escolar socialista, i unes sandàlies.

Es va apropar cap a mi i em va fer una salutacio donant-me un sol petó a la galta. El gruix de la marxa estudiantil ja començava a avançar, la qual era acompanyada d'una ensordidora veu que bramava proclames revolucionaries i adoctrinants, les quals, amplificades per potents altaveus, arribaven fins el centric barri del Vedado.

Encara que fos el primer dia que ens veiéssim , semblava com si ens haguéssim conegut de tota una vida, i en aquest sentit, la franquesa i la espontaneïtat de la gent senzilla i humil de Cuba no es un mite sinó una realitat que es palpa en els carrers de l'Havana. De seguida, em vaig adonar que el règim cubà, un sistema que en teoria garanteix una igualtat i llibertat plena i que de retruc hauria de forjar una societat d'individus feliços, en realitat, al no permetre als seus ciutadans ser ells mateixos, promou una societat formada per gent amb greus frustacions personals, amb greus mancances materials i , sobretot, amb falta de mires personals. A fi de seguir la conversa, vaig començar a treure els tòpics que a Europa coneixem sobre l'illa: educació, sanitat, el Che etc...

Al preguntar-li sobre la seva opinió sobre el dret a l'avortament a Cuba, em va deixar perplex amb la seva resposta, ja que l'avortament gaudeix, malauradament, d'una acceptació acrítica tan gran que la defensa de possicions contràries denota, almenys, que enmig del pensament uniformitzant, també, hi ha persones singulars a qui no els fa por el nedar a contracorrent.

- Veo que estás muy instruido en las cosas de la salud de mi país, ojalá también te instruyas en cuanto a la educación que es mi rama. Pero coincido contigo en que el aborto no es un método anticonceptivo, yo le digo a mis estudiantes, amigas y a todas las personas que están cerca de mi que salga embarazada, no lo desee y tenga que recurrir al aborto es porque quiere, hay muchas vías preventivas para no llegar a embarazarse. Además muchas piensan que lo normal es sacarse la barriga, no eso no es lo normal, lo normal es lo que concibió la naturaleza o Dios, como lo tome la persona según su creencia, gestar 9 meses y luego parir, el aborto es lo anormal. Yo nunca he estado en estado y cuando lo esté es porque lo voy a tener: a mi me encantan los niños y como soy única hija quisiera tener muchos.

Poc després, va treure'm el tema de la intervenció cubana a Angola a la dècada dels anys 80 i ,amb orgull, em va esgrimir el tema ,aprofitant que un oncle seu havia estat combatatent en aquelles terres de l'Àfrica negra occidental. M'explicà que l'enviament del cos expedicionari cubà va rebre el nom en clau " d'operació Carlota" en honor de la primera esclava negra que es rebel.là contra l'explotació dels terratinents espanyols. L'Operació Carlota conclogué amb la mítica batalla de Cuito Cuanavale, on la victòria de cubans i angolans va comportar: la pervivència d'Angola com a estat independent, el naixement de Namíbia com a nació soberana i un cop mortal a un dels règims més oprobiosos que la humanitat ha suportat mai: el de l'Apartheid sudafricana. També, però, existeixen alguns clarobscurs, com l'execució, uns anys després, de l'heroi de la guerra, el general Arnaldo Ochoa, entre d'altres, en un judici en què sembla que van ser utilitzats com a bocs expiatoris per encobrir la participació d'alts funcionaris del règim en assumptes de narcotràfic internacional. El cert és, però, que malgrat els punts foscos que hi pugui haver, la participació de Cuba en el conflicte va ser un exemple de desinterés, d'internacionalisme i de bona organització, que va demostrar al món la gran preparació tècnica i formació que la revolució va donar al poble cubà.

Ja quan ens estàvem apropant al temple d'estil neoclàssic erigit al lloc on van ser afussellats els vuit estudiants de medicina: en la zona del Malecón de la Havana ( L'edificacio envolta la paret on els alumnes van ser ajusticiats al 1871 sota l'acusació d' haver " ultratjat" la tomba del peridista espanyol Gonzalo Castañón que defensava les possicions mes reaccionaris de la, ja aleshores, moribunda administració espanyola sobre l'illa caribenya), vam parlar sobre un tema ja no tan romàntic i segurament mes quotidià i mes candent: l'economia.

A l'illa, hi ha dos monedes: el Peso cubà, utilitzat per la immensa majoria de la població, i el Peso convertible " CUC" que es la moneda dels turistes. El Peso convertible està a la par amb el Dòlar amb la qual cosa el tipus de canvi actual afavoreix més al visitant que canvia euros que el qui ho fa amb dolars. La Yulianela em va comentar que als centres turístics de primer ordre com Varadero es permet el pagament directe amb euros la qual cosa el fa molt atractiu com a oferta de feina per la població ja que el qui té accés a divises gaudeix d'uns privilegis que no tenen qui tan sols disposen de moneda nacional. El sou d'ella estava al voltant de 250 Pesos Cubans els quals amb prou feines arriba per comprar un parell de sabates...Des d'aquesta perspectiva s'entén l'ímpetu amb què el cubà intenta aconseguir els " chavitos", que es amb el nom amb què popularment es coneix el Peso Convertible que entrà en circulació el 2004 en substitució del Dòlar.

Mica en mica, la concetració de futuribles doctors i estudiants de totes les rames del saber començà a diluir-se sota les últimes filípiques revolucionàries escupides per la megafonia posada al servei dels concentrats per tal d'assegurar-se que el volum del so de la veu de l'estudiant de la Federación Universitaria Cubana ( FEU) arribés a tots els reunits al voltant del santuari laic aixecat per recordar la vergonya i els crims de la dominació espanyola sobre l'illa caribenya.

Per tenir la certesa que que la meva amiga no es vegués obligada a convertir-se en la meva particular cicerone i a fer-li fer marrada per tornar a casa, li vaig preguntar cap a on es dirigia i que en cas que la nostra marxa no transcorrés pels mateixos camins no passava res ja que sabia espavilar-me sol.

• ·        

Anàvem enfilant el Paseo del Prado, en el sentit de la marxa, a mà dreta queda el Malecón, centre catalitzador de les relacions socials dels havaners així com el lloc senyalat per la premsa europea com la Meca de la prostitució de la capital però on durant l'estona de la passejada només puc observar dos noies susceptibles de ser titllades com a meretrius. A mà esquerra s'alcen vetusts edificis colonials en bastant mal estat de conservació amb els seus porxos sustentats per columnes descarnades des de la base al capitell.

A diferència de les altres legacions dels països que tenen relacions diplomàtiques amb l'Habana i ubicades en l'exclusiu i residencial barri de Miramar on, també, es creu que resideix Fidel, l'ambaixada espanyola es troba en un imponent edifici colonial al bell mig de l'Habana Vieja. Un taxista que, el dia anterior, m'havia traslladat des de l'hotel Tritón fins a la zona del la Catedral de la Habana em va explicar que es va fotografiar amb l'antic president del Govern, José María Aznar durant la seva visita a l'Habana l'any 1999 i que, cada matí, en un dels laterals de l'edifici es forma una llarga cua de ciutadans cubans per fer les seves gestions al consolat per fer el tràmits necessaris per aconseguir abandonar l'illa.

Un cop arribats al nostre destí, la noia va parar la galta perque li donés un petó a manera de commiat a la forma cubana. Em digué que la truqués i ,mica en mica, la seva petita figura s'anà diluint fins que desaparegué totalment del meu camp visual.

El Delirio Habanero és aquell tipus de local del qual tothom te'n parla i saps que no pots marxar sense haver-hi anat a beure un daikiri o un mojito acompanyat de música en viu. El local està situat en una planta del Teatre Nacional de Cuba i és allí on, cada nit, molts turistes, que segurament en llurs països els es difícil de gaudir d'unes relacions afectives sanes i plenes o simplement àvids de deleitar els sentits amb, en alguns casos , sensuals impressions i en d'altres amb la més total de la luxúria i impudícies i sabedors de la seva possició dominant, es recreen en la pràctica d'un grotesc tempteig de flirteig.

Al cap de pocs minuts d'estar assegut en un canapè que, per la gran quantitat d'ornamentació amb motius naturals que suportava el podríem emmarcar dins el rococó francès del segle XVIII però on la falta de manteniment havia fet estralls: els múltiples estrips en el tapissat d'escai deixaven a la vista sortints llardosos de gomaespuma grogosa, una mulatona d'uns 25 anys, i amb una gesticulació suau i unes paraules d'una amabilitat exquisita, em demana si es pot asseure al meu costat.

Em pregunto: “ és una prostituta o bé serà una noia qualsevol que dessitja parlar amb mi per com si estéssim en un pub qualsevol de Lleida?”. Sense temps de respondre'm a la meva pròpia interrogació, es presenta:

- Me llamo Yanisleydis.

Al mateix temps de repetir-me vocalitzant el seu nom, ja que la ingesta del daikiri ja havia fet baixar el meu nivell d'atenció i de retruc la meva fortalesa mental per evitar aquests tipus de situacions, es treu un carnet de la seva bossa de mà.

Soy monitora de teatro. El carnet em recordà als antics DNI's espanyols, els de les postrimeries del franquisme i els inicis de la democràcia tant en el seu tamany com en seu color blavós.

Sense gairebé adonar-me'n i ajuda't pel tercer daikiri, em vaig ficant en una situació que ja no puc esquivar: esgotades les meves últimes objeccions de tipus moral em veig sortint del local agafat de manetes amb la mulatona que em passava un pam creuant-me amb la parella que eren els meus companys de viatge que casualment també estaven allí i despedint-me fent un somriure maliciós....

En un pis del centre de la Habana ens obra la porta una dona i em demana 50 Dòlars abans de deixar-me entrar.

Estirat completament nu sobre el llit de l'habitació, a damunt meu, el sostre d'on penja un ventilador que no para de remoure amb les seves aspes l'aire encara càlid de finals de novembre, a la meva esquerra la tauleta de nit presidida per una foto familiar de la senyora que ens ha obert amb el seu marit i dos nens, i la mulata cavagaltant a la gatzoneta sobre el meu tors i d'esquenes a mi, amb el seu pompis sobre el meu ventre en la posició justa perquè els nostres sexes encaixin en perfecta consonància per l' ajustament...