De molt jovenet un pare escolapi ens deia sovint que féssim un diari, no vaig seguir el seu consell, i, ara és una de les coses que em penedeixo no haver fet a la vida; és per això que quan en tinc ocasió recomano als joves que ho facin; és extraordinari rellegir les nostres vivències de molt temps enrere. Sí que, molt de tant en tant, feia una carta als diaris, fins que vaig començar a pensar que valia la pena escriure la meva actuació i vivències del servei militar. Sempre he trobat a faltar la filosofia amb què em vaig agafar aquella situació: per més que ens amenacessin que si no ens portàvem com ells volien ens ensuciarian la nostra hoja de servicios, jo passava de tot, però anant sempre amb “un peu fora camí i amb un roc a la faixa”. Fins que abans del 1994 vaig decidir escriure tot el que recordava d’aquella mena de parèntesi en la meva vida.

 

Un amic va fundar l”Associació dels arxius personals i dels avantpassat d’Olot” i li vaig portar el primer llibre, que vaig reeditar per utilitzar-lo com a regal per Nadal d’aquell any fent-ne una petita sèrie d’uns quinze exemplars per a la família. Van venir altres llibres de diferents èpoques, sempre autobiogràfics, i, uns quants d’anècdotes i fets que havia sentit explicar als passats o presents,  i altres de collita pròpia. Abans de morir, l’amic Josep Maria Moret va deixar el seu arxiu a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa i jo vaig continuar portant el llibre de cada any a l’Arxiu; fins que aquest es va traslladar a una nova ubicació que ha envaït innecessàriament un dels llocs més emblemàtics i simbòlics de la nostra ciutat; imperdonable.